Havia de dir-t´ho

Havia de dir-t’ho.

Tantes hores flonges amansint-se
Entre cantells de vidre.
Arraulint-se amb espatles de vergonyes.
Tantes hores flonges amanint-se els nostres cossos
A sota llençols de ginesta.

Havia de dir-t’ho.

T’ estime enmmig la tibantor de les misèries
De l’ amor fortuïta
Sota l’ inofensiu somni
Dorment el verí de les flors més belles
En un temps tou d’herois i desfetes
D’un feliç deler

Explorant la costa benicarlanda

Així som els cossos amants
Que delerem nodriment vegetal
La salut ligth.

Atracció als penya-segats.

Plàstics i arams punxeguts de rovell.

Pedres i mar cobalt.

L’ oasi entre la presència furtiva
xucla l’ aigua turquesa ignorant.
Cabell rogenc d’ abraçades fugaces.

La bossa de la faedora amatent
pudix i els records s’oregen
Vora l’aigua

S’escolta el silenci del motor de la nevera

I es va fer el silenci
El silenci de la risa.

La risa del dringar
Dels glaçons.

L’ absència dels colors
Dels colors de les farinetes i
De les grapejades.

El no-res
Sense les abraçades
Dels teus llavis
Molsuts que cremen.

En una estona del migdia

Viu com penses
O acabaràs pensant com vius

No es malaguanyaran les petites eternitats
Que ara feu que s’esmunyen entre els meus dits.
No es malbarataran els somnis
Que ara deixeu inabastables en el meu nus a la gola.
No s’ estriparan les realitats pregones
Que bateguen entre nueses que regalimen el fel
Per la vostra memòria.
Que no s’ abaratesca la tendresa que ara em mena
A tenir cura de nosaltres.
Res no serà malaguanyat.