Ella parlava del temps a València

Tapa'm la boca
L' engruna no és de desig
Estimades
és d' angúnia aixafant
plec a plec
(lleveu-me la poesia)

Prêt a porter em calce una jaqueta
damunt una altra
(sé que faig evasió)

Reflexos en vidre que somnien belleses
sota la rudesa d' uns rostres
llefiscosos


Som joves
(no tant!)
Amigues diverses connues, inconnues
esfilagarsades en negre setí
embotit en febleses heretades

A la fi acció immanent
capelleta virreinal sense regne
(Les falles ens són pròpies)

No tem qualque cosa
Acaça´m amb tes soledats argentades
i embolcalla´m en la teua tardor automnal
(Falles folles fetes foc)

Ha fugit el temps
L' hem malaguanyat fermant-lo
en el veire al rebost.

Vitenc

Vitenc,
amb un agosarament suprem
envaeixes cambres de tendresa
entre vidres concaus
que deixen somiar
existències menudes.

Xiuxiueja enllà
el vent
entre contalles
de savis i babaus

Entre rialles
bevem de darrer xarop
de la curiositat, i
fe un glop, i
un altre...

Potser demà,
el meu estimat amic
jugarem un altre cop
al joc de la voràgine
més innocent

Kafka post-mortem

" Sabia que retrobar les imatges implica forçosament destruir-ne la forma(...) perquè qui sap si la memòria no és una mentida i juga amb aquells que cerquen refugiar-s´hi"

Mari Pau Janer


Almanacs grisos del no-temps
suren en perifèries d' estridents ressorts


Més enllà potser reconciliem
la paradoxa

Esdevinguda energia
em trasllade pels espais
entre éssers inermes
que beuen asseguts
a la travessa.

Baratat el cos, el sotmet
entre els rierols laberíntics
de la fugida

La morta viva

Per Jéan Gênet

Delerós plaer dels lletraferits
amb regustos bojos de sexe
emmidonant el llenç blanc
encara per pintar.

El silenci
es basteix arrogant
i els espills insaciables de reflexos
emplenen la meua cambra
buida d' amor

Enreixats jaços amb cobrellits de mar
em duen a la memòria
la saviesa del rèmol

De l' eròtica de l' enginyeria alemanya

Cavalca l' home llunyà amb dits
d'aigua
realitat sota aparença
d' atzabeja ornada


Embolcalla la nit
hàlit vermell
en folrat vellut
entre la claror de mans-lluna

la foscor de suavitats permeses
s' escapsa sota la llàntia
i barata sines
de desig que crema.

Elegia amb tota la nuesa

Amb tota la impudícia que hi
ha sota el sostre astral

Adéu el meu estimat.
A reveure per sempre
el comiat.

Elegia antiga
elegia profunda
plany pregon

Ho dic amb tota
l' obscenitat
que hi puga haver mai
al món

Elegia amb tota la nuesa

Amb totes les vergonyes
sense vergonya
amb totes les sines
sense sina
amb totes les angoixes
sense angoixa
amb totes les digestions
sense estómac.

Ho dic
amb tota la frivolitat
Tota estomacada
per un deler
que ha partit
sense dir
adéu
El no-res

Ulls oberts

Cos menut.
Bategant
Color maduixa
Els teus llavis ensaliven
les ferides més pregones

Home de dins

Home de fora
mans d' escuma
i dits de seda

Home de dins
ulls silents
de malenconia.
Esguard que amaga
la seducció.

Guspira
de l' ànsia
i l' espera

Home ben endins

En la intuïció d' una sospita

El suau oratge dels teus ulls
acarona pluges blaves d' ànsia


Els cabells arroseguen la força
que fuig irada del teu sexe
enfilant l' aire humit de la matinada

S' encarcara la corca de l' armari
del menjador

Una gavina surant al teu ventre
deixatalla l' escuma salada
del naufragi